Arxius | Els nuvis RSS feed for this section

Us diem adéu amb 4 minuts del vídeo del nostre casament

28 nov.

Si, si, som nosaltres, en Gabi i la Laia…I ara us preguntareu, i què volen aquests?

Fa temps que no escribiem en aquets blog i és que ja fa més d’un any que ens vam casar!

Com a alguns serà dificil ensenyar-vos el vídeo del nostre casament però ens fa igualment il.lusió que el veieu, tenim un resum del video de 4 minuts estil videoclip amb el casament i el postboda (alguns ja sabreu que vam saltar al mar vestits de nuvis).

Així que pels que tingueu curiositat o volgueu veure si hi sortiu i ho guapos que estàveu, us deixem un enllaç per veure’l. Nosaltres ens emocionem cada cop que el veiem.

I qui vulgui la versió extesa (tampoc tant, només 20 minuts), ja ho sap, només l’ha de demanar!!

I creiem que és el moment de dir-vos adéu des del blog. Els preparatius ja s’han acabat, el dia ha passat… Malgrat deixem el blog obert, a no ser que ens tornem a re-casar d’aquí a uns anys (no descartéssim res), el deixarem com a consulta per altre gent que es vulgui inspirar.

Ja sabeu que, on si que em podeu trobar és fent reportatges de casament, embaràs o nadons visitant el meu blog. Sembla que el 2013 ha portat projectes nous: www.laiayllafoto.com.

Si em voleu seguir a Facebook, serà un plaer trobar-vos allà: www.facebook.com/laiayllafoto

Ens volem acomiadar tal i com començavem el blog, així que…Benvinguts a la festa del nostre casament!

Gabi i Laia

(Gràcies per ser-hi…)

Un dels secrets més ben guardats

12 juny

El meu camí fins a trobar el vestit de núvia ha estat llarg, però l’he gaudit molt i ara sento que és el “meu” vestit i no en podria haver triat cap altre millor.

No sé què diran els convidats quan em vegin vestida de blanc, a alguns els agradaré i a altres no tant, (encara que seria genial un ooohhh general), el que està clar és que de blanc faig respecte.

Vaig voltar moltes botigues i vaig emprovar-me molts vestits fins a donar amb el meu.

Una tarda de desembre, vam anar a emprovar vestits amb l’Alba. Era un dia que feia fred i plovia molt. Vam quedar xopes només anant del metro a la botiga.

Vam sortir sense èxit de la tenda a les tantes de la nit i vam passar casualment per davant d’un aparador amb la llum mig apagada.

I allà estava.

L’Alba em va dir: “I aquest? és el que estas buscant!”. El vam mirar i remirar i vam decidir trucar dilluns per anar-lo a emprovar. L’alba em va mirar i va dir….”Laiaylla et casaràs amb aquest vestit”. I tal dit tal fet, quan me’l vaig emprovar, no hi va haver dubte. Era el meu vestit i estava la mar de feliç.

Desenfadat, divertit, juvenil… almenys és el que jo li trobo. I amb ell m’hi sento còmode.

El vestit és de Pepe Botella i em tracten de meravella a la tenda. En res comencen les proves perquè quedi perfecte!

Caldrà esperar al dia 31 per a desvetllar el secret.

Per cert el nuvi ja té el seu trajo encarregat, també és secret. Només sabem que és de Señor i que li queda molt bé.

Per a reportatge de casaments, visiteu Laia Ylla Foto:

Blog: www.laiayllafoto.com

www.facebook.com/laiayllafoto

laiayllafoto@gmail.com

Mi camino hasta encontrarlo ha sido largo, pero lo he disfrutado y ahora siento que es “mi vestido” y no podría haber escogido ningún otro mejor.

No sé qué dirán los invitados cuando me vean vestida de blanco, a algunos les gustaré y a otros no tanto, (aunque sería genial un ooohhh general), lo que está claro es que de blanco hago respeto.

Miré muchas tiendas y me probé muchos vestidos para dar con el mío.

Una tarde de diciembre, fuimos a probar vestidos con Alba. Era un día que hacía frío y llovía mucho. Quedamos empapadas sólo de ir desde el metro a la tienda.

salimos sin éxito de la tienda a las tantas de la noche y passamos por delante de un escaparate con la luz medio apagada.

Y allí estaba.

Alba me dijo: “¿Y este? ¡es lo que estas buscando!”. Lo miramos y remiramos y decidimos a llamar el lunes para irlo a probar. Alba me miró y me dijo: “Laiaylla te casarás con este vestido” Y dicho y hecho. Cuando me lo probé, no hubo ninguna duda. Era mi vestido y yo estaba la mar de feliz.

Desenfadado, divertido, juvenil… almenos es lo que yo le encuentro. Y con él me siento cómoda.

El vestido es de Pepe Botella y me tratan de maravilla en la tienda. ¡En nada empiezan las pruebas para que quede perfecto!

Habrá que esperar al día 31 para desvelar el secreto.

Por cierto el novio ya tiene traje encargado, que también es secreto. Sólo sabemos que es de Señor y que le queda muy bien

Potser t’interessa:

Un variat de botigues de núvia: Part I

Un variat de botigues de núvia: Part II

Una altre data per a recordar: Tots els papers tramitats!

17 abr.

I és que aquesta data també la recordarem dintre d’un temps…perquè avui hem anat al Registre Civil a tramitar tots els papers per a poder-nos casar. Això ja ho tenim a la cantonada!!

Hem anat acompanyats de l’Alba, (recién arribada del Japó i encara amb jet lag) ja que es necessita un testimoni d’acompanyant.
Ha estat una situació una mica curiosa.

Hem presentat la documentació i ha estat molt més ràpid del que pensàvem (i diferent).
Ara ja està tot tramitat, només queda esperar que arribin els papers oficials des del Jutjat i tocarà portar-los cap a Bigues per acabar la tramitació.

Gràcies Alba per muntar-t’ho i exercir de sóc-la-testimoni un dia laborable a aquestes hores intempestives del matí.
Avui estem contents.

Ens hem fet una foto per la posteritat, què us sembla?

Per a reportatges fotogràfics de casament: www.laiayllafoto.wordpress.com

www.facebook.com/laiayllafoto

laiayllafoto@gmail.com

Otra fecha para recordar: ¡Todos los papeles tramitados!
Y es que esta fecha también la recordaremos dentro de un tiempo, porque hoy hemos ido al Registro Civil a tramitar todos los papeles para podernos casar. ¡¡Esto está a la vuelta de la esquina!!

Hemos ido acompañados de Alba (recién llegada de Japón y todavía con jet lag) pues se necesita un testimonio como acompañante.
Ha sido una situación un poco curiosa.

Hemos presentado la docmentación y ha sido mucho más rápido de lo que pensábamos (y diferente).
Ahora ya está todo tramitado, sólo queda esperar que lleguen los papeles oficiales desde el Juzgado y tocará llevarlos a Bigues para terminar la tramitación.

Gracias Alba por combinártelo y ejercer de soy-la-testimonio un día laborable a horas intempestivas de la mañana.
Hoy estamos contentos.

Nos hemos hecho una foto para la posteridad, ¿qué os parece?

La “pedida” d’ell

20 febr.

Si la noia té “pedida” perquè no el noi no n’ha de tenir?

Des de feia molt de temps tenia molt clar què li regalaria a en Gabi quan es presentés amb el pedrusco. Pocs regals he tingut tant clars!

Un regal de “pedida“, només pot ser aquella cosa que tu no et compraries. Ha de ser un súper regal, el que si tinguéssis una carta als reis demanaries, pensant que és gairebé imposible que et portin.

Quan mirava una botiga Apple, en Gabi quedava parat davant, com un nen que s’enganxa al vidre i mira una joguina que desitja. És la imatge que em torna al cap quan el recordo mirant aparadors amb Macs per tot arreu.

Així que el dilluns després d’haver tornat de vacanes, ja amb el meu anell al dit, vaig anar a comprar-li. Pensava que l’hauria d’encarregar però vaig sortir de la botiga amb la caixa a la mà (i com pesava!).

Un regal així s’ha d’acompanyar d’un bon vi i d’un bon sopar. Vaig preparar-lo a Valldoreix a casa els meus pares en una nit encara d’agost.

Sempre he cregut que encara que el regal per si sol ja sigui especial, si s’acompanya d’una mica de show, és molt millor i, vaig començar a inventar coses.

Vaig inspirar-me per la decoració, amb el logo de la marca Apple. Vaig comprar pomes vermelles que van córrer tot el dia per la nevera, i em vaig dedicar a oferir-li tot el dia (que mai en mengem). Ell em mirava amb cara rara…

-No gràcies, menjaré un plàtan-. Feia cara de pensar: -Què li agafa a aquesta?-
I aquí va quedar la cosa fins al vespre.

Quan vam haver acabat de sopar, durant les postres li vaig donar un regal “trampa”. En una caixa buida de “Viceroy” on hi vaig posar un rellotge retallat de paper. Quan va obrir el paper va tenir-ho clarissim:

-“És el rellotge de pedida”-.

Sort que no ho era, perquè la veu va ser de: -Ja m’ho esperava…-

Quan va veure que era de paper i que dintre hi havia una nota que deia: -“Segueix buscant”, va riure.

Havia col.locat el paquet, junt amb la seva decoració de les pomes, a sota un arbre i vaig il.luminar la zona de manera que des de dalt de la casa el veiés de seguida. Vaig posar el paquet embolicat dintre una cistella de mimbre que junt amb les pomes penjades de l’arbre quedava molt campestre. No va ser difícil trobar el muntatge.
Ho millor de tot, la seva cara agafant el regal, que de primer moment no sabia pas què era. Però quan va començar a veure les lletres de la caixa, anava dient:

-No….No…(pausa) Sí??? Sí??? –

Aquest és el millor regal per mi, em quedo amb aquesta última frase i la seva cara d’alegria, com la que posava davant el vidre de l’aparador, però ara sent una il.lusió feta realitat.

Visita el meu blog de fotografia: www.laiayllafoto.wordpress.com

www.facebook.com/laiayllafoto

laiayllafoto@gmail.com

Una “pedida” de pel.lícula

27 gen.

Qui no espera el moment de la “pedida”? Jo almenys l’esperava amb il.lusió i la veritat que no em va deixar indiferent.
Va ser com de pel.lícula.

Coincidint amb que aquest estiu anàvem de vacances a Londres i París, en Gabi em va sorprendre amb un sopar molt especial.

Totalment de sorpresa, l’última nit del viatge, ja a París, em va dir que ens posséssim les nostres millors gales i sortíssim a sopar. Jo ja tenia la mosca al nas, quan abans de marxar de viatge, va quedar amb l’Ignasi per anar a comprar-se el modelet del sopar que fariem a París. Deia que era un sopar de “luju” como li diem nosaltres a les coses especials.

En fi, em va portar al peu de la Torre Eiffel i em va dir que com a sorpresa, em duia a sopar al restaurant 58 Tour Eiffel, que està situat a la primera planta de la torre, amb unes impressionants vistes a Trocadero.

La vetllada va ser fantàstica, situats a la millor taula del restaurant, just a la del centre de la torre enganxats al vidre, amb París als nostres peus.

La part graciosa de tot plegat era que teniem una parella de catalans a la taula del costat i que pràcticament anàvem xerrant amb ells tot l’àpat. Ell va resultar ser un fotògraf col.laborador de la Lecturas i ens va fer unes fotos i tot. Coses que té la vida.

Ja a les postres, em vaig aixecar un moment per anar al bany i quan vaig tornar a la taula, ara sí, sense veïns a la taula del costat, vaig trobar que el tovallló quedava abultat…què serà?

Era l’anell somiat. El millor anell que em podria haver regalat, perquè era el seu regal.

Visita el meu blog de fotografia: www.laiayllafoto.wordpress.com

www.facebook.com/laiayllafoto

laiayllafoto@gmail.com